Can Blanch

Entrar al menjador de casa de la Maria Mercè Blanch ha estat com tornar a entrar a la botiga que, juntament amb la seva germana Maria Dolors, van regentar: Can Blanch. La família del pare era de Tona i llogaven una casa que hi tenien a gent que venia de temporada. Allà hi anava la família Torrents, que tenien una fàbrica i eren els propietaris de gairebé tota la muntanya del Montmar. Van tenir el restaurant amb el mateix nom i tot. Aquesta família va engrescar als Blanch per venir a Arenys de Mar.

Lʼantiga adrogueria, situada a la Riera del Bisbe Pol núm 21.

Abans de la Guerra Civil, en Jaume Blanch, amb vint anys, va encetar aquest negoci amb el doble vessant d’adrogueria per un cantó, i botiga de queviures per un altre (“colmado”, que se’n deia aleshores). Va llogar el local del núm. 21 de la Riera del Bisbe Pol a en Ferran, un empresari de la vila. En una banda, al colmado, delicatessen exclusives per a la clientela que volgués gaudir-ne, i un gran assortit de formatges francesos, com el camembert, el gruyère i el rocafort, pensant en la població francesa que s’havia instal·lat a les nostres contrades; i a l’altra banda, pintures i altres productes pels pintors i professionals de la zona. Força contrastos, que aleshores no resultaven tan estranys.

Encara no he anomenat a la companya del seu dia a dia, l’Antònia Sorribas, que va deixar la seva vila natal, Sallent, per casar-se i compartir amb en Jaume la dura feina de tirar endavant el negoci i la família. Després de més de quaranta anys de feina dura, en Jaume va pensar que era hora de retirar-se i descansar, ja amb setanta anys, juntament amb la seva companya. L’Antònia va dir que potser les noies voldrien continuar amb el negoci. Així va ser que la Maria Mercè i la Maria Dolors van agafar les regnes i van reconvertint-lo en la botiga de flors i d’objectes de regal que els no tan grans recordem.

“Encara hi ha —em deia la Maria Mercè— qui m’atura pel carrer i em diu que encara té aquella coberteria de la marca Riera o aquella vaixella de la marca Ferrandiz, i que els ha fet tan bon servei, i que encara llueixen”. Tot sigui dit, tenien i tenen, molt bon gust. Va fer la formació de florista a Saragossa, però la feina de la flor era especialment dura, em comentava. Diversos cops per setmana s’havia d’anar al Mercat de la flor per comprar gènere i era molt cansat. Al cap d’uns anys, van decidir passar de la flor natural a l’artificial, que també feia goig.

Coincidint amb l’entrada en vigor de l’euro, van decidir que a elles també els tocava descansar. Un any en què es barrejaven les pessetes i els euros, allò que ens va fer ballar el cap a tots una mica. Can Blanch va abaixar la persiana. M’ha ensenyat unes fotos de les obres de l’any 2003, amb tota aquella illa aixecada, per passar a ser el que hi ha ara. El record d’aquella cantonada, que va ser la sastreria de Can Calopa, també un petit bar del qual no en recordem el nom, la gelateria Baffi, i més amunt de Can Blanch, el que va ser Can Martí-Ribas, seu fundacional de la coqueta d’Arenys. I allà, ja atrotinada per les obres, la façana de la botiga de Can Blanch.