El Cafè Espanyol

Quedo amb la Teia, la Rosa i l’Àngels i les seves germanes per parlar, per fi, del Cafè Espanyol, un bar d’Arenys que ha passat amb honor a la història de la nostra vila. Estava al núm. 17 de la riera del Bisbe Pol, fent cantonada amb el carrer Andreu Guri, on ara hi ha certa entitat bancària. Cap als anys 30, el besavi Pedro i tota la família van venir cap a Arenys, després que aquest primer va sortir indemne d’una explosió a la mina de la Unión on treballava. Va pensar que ja n’hi havia prou d’arriscar la pell i era hora de canvis.

El Cafè Espanyol o can Milio, a la cantonada de la Riera amb Andreu Guri. Foto: Jaume Codoñés.

Es deia Espanyol ni més ni menys perquè el pare, Bienvenido, era seguidor de l’equip de futbol amb el mateix nom. També hi va haver la seu del Club de Futbol Arenys de Mar, entre altres activitats socials de la vila. Fins i tot van ser els primers d’Arenys a portar les quinieles. Abans de dir-se Espanyol, portava el nom de l’avi de les entrevistades, l’avi Milio, i es va dir Can Milio. Però abans i tot, es va dir Bar Popular.

Així va ser que l’avi Milio va llogar l’edifici. Tenia tres plantes i era propietat de la família Solà: la planta baixa era on hi havia el bar pròpiament dit; la primera planta, on es jugava a cartes i es passaven estones més llargues i, a dalt de tot, on vivien. Van arribar a tenir set cambrers i noranta taules. La rutina era obrir a les sis del matí, que ho feia la Teresa, la mare, i tancar a les tres o les quatre de la matinada, segons l’època de l’any, que ho feia el pare, en Bienvenido.

Òbviament, a l’estiu hi havia molta més feina. A l’Arenys d’aleshores hi havia prop de tretze hotels, més les cases on acollien hostes, i això representava molta feina. A mesura que s’anaven fent grans, les noies es van anar incorporant a la feina del dia a dia. Primer la Rosa, amb vuit anys ja treballava enfilada a una caixa de cerveses per a arribar a la barra. Més endavant es van incorporar, amb la mateixa edat, les dues bessones: la Teia i l’Àngels. 

Van anar passant els anys amb un munt de vivències i anècdotes. El pare, estricte en la qualitat i el servei, es proveïa dels millors productes. Quan la cafetera de sis braços començava a fer el ronso no se n’estava de comprar-ne una de nova. La barreja del cafè, amb quatre tipus diferents, la feia el pare mateix, per aconseguir aquell gust únic i especial. La gent de sempre, quan arribava al matí de camí cap a la feina, ja tenia preparat el seu cafè i el seu caliquenyo, difícil de trobar. Cada dia encarregaven vora els cent croissants. Les tapes que preparava la Mari Ángeles: caragols, croquetes, calamars, que desapareixien només exposar-les a la barra.

Van ser anys pròspers perquè, durant els anys seixanta, hi havia molt de turisme francès i costava donar l'abast. Després, per Sant Zenon, o pel ball de quintos, que encara que es feia a l’Ateneu els nois s’escapolien fins al Cafè Espanyol per fer un combinat. També van ser anys de molt de treball i sacrifici. L'octubre de 1972, les tres germanes juntament amb els pares, ja grans, van decidir tancar el negoci i viure una mica més, i millor, la vida, ara plena de records.