Infants

Aquest mes us parlaré de la botiga pionera en roba de canalla a Arenys de Mar, i per això he tingut una llarga i amable xerrada amb la dona que va ser la seva mestressa durant vint anys: la Mercè Llauradó. Va ser la setmana de Rams de l’any 1963, que la Mercè va aixecar la persiana per primer cop, de la botiga Infants, del número 52 de la Riera del Bisbe Pol d’Arenys de Mar. Una botiga nova de trinca. Val a dir que un dels pocs entrebancs que s’hi van trobar en el llançament del negoci va ser precisament el nom: perquè era en català, i les autoritats locals de l'època no li van posar fàcil. Podia ser en qualsevol altra llengua, però en català no. Però la fermesa de la Mercè va poder més, i finalment li van autoritzar de posar el nom en la nostra llengua.

Lʼantiga botiga, situada a la Riera del Bisbe Pol núm. 52.

Al començament tenia roba per canalla fins als sis anys, però al cap de poc va allargar-ho fins als vuit anys. Més endavant es va trobar que les dones amb criatures tornaven a ser mares, i tenien el problema de trobar roba per la criatura petita. Tanmateix, no per la gran. Va ser aleshores que va decidir allargar-ho fins als catorze anys. La roba es complementava amb accessoris com trones, cotxets, parques i tota mena de complements necessaris per pujar la canalla des de ben petita. La botiga sempre ben guarnida i amb les darreres novetats de les millors marques del mercat a la venda.

Anaven passant els anys, i la clientela no parava d’arribar, perquè era l'única botiga dels voltants. Si no, la gent ja havia d’anar a Mataró o a Barcelona, i el transport d’aleshores no era tan fluid com el d’ara. A més, de tota la gent dels voltants, s’ha de dir que Arenys era un poble de molt de turisme francès, que també hi anava a comprar. I com no, la gent de cap de setmana. Perquè en aquells temps s’obrien els diumenges i festius, encara que no s’hi venia gaire. I era feixuc. Fins que va deixar-ho de fer. A la gent li va costar resignar-se a aquest nou horari. I encara va passar temps que la gent que sabia que vivia allà, li picaven el timbre pregant que l’atenguessin per a una urgència o l'altra de vestimenta.

Van passar els anys, i les dones van començar a conduir i a assolir la independència en els desplaçaments, i aquella afluència de clientes va minvar. Fins que justament la setmana de Rams, just vint anys després, l'any 1983, abaixava la persiana per últim cop, deixant enrere, però molt presents, els records de tantes de mares que anaven a vestir els seus fills i filles a la botiga de la Mercè, mentre la canalla es gronxava amb el cotxet que hi havia al costat de l’aparador. Hem acabat la xerrada amb el desencís de la pèrdua del comerç a la nostra vila. Botigues que han anat desapareixent. Ara només hi ha bars i bancs, diu. I un servidor tracta de fer renéixer aquestes botigues i negocis en aquestes línies.