Montserrat Barangé: “La pandèmia ens ha perjudicat molt, ens ha deixat sense fons”

La Montserrat Barangé és la presidenta de l’Associació Arenyenca d’Ajuda contra el Càncer. Li falta poc per fer 90 anys i continua al peu del canó. Aquest any, però, l’activitat de l’entitat s’ha paralitzat per complet. 

Montserrat Barangé, presidenta de l'Associació Arenyenca d'Ajuda contra el Càncer. Foto: Xavi Salbanyà

Com estan vivint la pandèmia i les seves conseqüències? 

Nosaltres hem hagut de cancel·lar-ho tot. Els mercats que fèiem, els festivals, les activitats de Sant Jordi... I és clar, nosaltres som una entitat que no tenim quotes de socis. Un cop a l’any, fèiem la donació a l’Hospital Sant Joan de Déu de tots els diners que s’havien recollit al llarg de tots els mesos previs. Així és que sí que ens ha perjudicat molt econòmicament, perquè ens ha deixat sense fons. Altres anys havíem arribat a recollir al voltant de 6.000 euros, que per a un poble com Arenys és molt. 

Però continuaran amb les seves activitats quan es pugui. 

I tant. Ho fèiem tot amb molt bona voluntat i ho continuarem fent quan aquesta maleïda pandèmia s’hagi acabat. 

No han posat en marxa altres sistemes, com ara campanyes perquè la gent faci donacions? 

Sí que m’he trobat amb gent que diuen que farien una donació, però és que ha estat tot tan sobtat i estem tan tancats... Potser això ens ha passat per alt. El cert és que hi ha por. La gent que ens trobàvem a les tertúlies, els amics amb qui t’asseies a la Riera, les trobades per fer un cafè... Tot això ha desaparegut. Hem perdut molts contactes. 

Ara que parlava de tertúlies. Ja fa més d’una dècada que va néixer aquesta associació. 

Sí, va ser a una tertúlia de ràdio on va sorgir la idea de crear l’associació. Ens vam dir que no hi havia una entitat d’aquest tipus a Arenys, i la vam fer. Recordo que érem quatre persones i que el primer que vam fer va ser un “mercadillo”. Jo la veritat és que sempre he estat lluitant pel càncer; abans a una associació de Barcelona, i després, aquí. 

El càncer us va tocar a prop? 

De les fundadores, tres tenien càncer. I actualment, un tant per cent important dels que estem darrere pateixen de càncer o l’han patit. En el meu cas va ser el meu marit qui el tenia. 

Amb aquesta malaltia, es curatiu parlar-ne, poder expressarse i compartir expèriències? 

És molt maca la col·laboració entre nosaltres. Puc dir-te que, amb aquesta malaltia, molta gent ha mort d’una forma espantosa, però afortunadament avui dia hi ha solucions. La primera vegada que vaig parlar per la ràdio vaig donar el meu número de telèfon. Vaig tenir trucades, però recordo una noia que em va demanar que anés a casa seva. Ho vaig fer i vam estar en contacte, fins que va morir. La seva família no volia dir que tenia càncer, i ella necessitava parlar-ne. 

Creu que encara hi ha gent reticent a parlar obertament del càncer? Fa anys es deia el ‘mal lleig’ perquè no es volia verbalitzar el nom de la malaltia. 

Sí, sí, se’n parlava en veu baixa, i hi havia gent que ho negava a la seva pròpia família... Però ara se’n parla. Hi ha gent que l’han operat i et diuen: “ha anat molt bé, m’han tret el tumor sencer”. Avui dia parlem amb naturalitat de les sessions de quimioteràpia; és una altra mentalitat. Jo hauria de tenir un pànic horrorós, per la quantitat de parents meus que han mort de càncer, però s’ha de tenir molta serenitat, i transmetre-la a la persona malalta. 

A la primera onada de la pandèmia un de cada cinc casos no es va diagnosticar. 

És molt greu. És important que la gent no deixi de lluitar. També em semblen importants les visites presencials, perquè si ets a temps, es pot solucionar. Ara potser ens donen cita per a quatre mesos més tard, però, és clar, i si ja no hi sóc?