Chema Antolín: “Molts pares pensen que el seu fill serà un Messi o un Ronaldo”

Chema Antolín fa 20 anys que arbitra. El mes passat, però, el d’Arenys de Munt va estar en boca de tots després d’haver protagonitzat un vídeo que es va fer viral, on el col·legiat animava els nens a jugar amb esportivitat. 

Imagino que l’èxit del vídeo, amb més de 400.000 visites, et va agafar de sorpresa... 

Sí, em va sorprendre una mica, perquè hauria de ser una cosa normal. Potser, com estem tan acostumats a veure tantes coses al futbol -violència, gent que es baralla...-, per això crec que ha xocat molt. 

Aquest discurs que feies abans del partit, el fas normalment? 

No, no; jo sempre he sigut igual. Està clar que al principi, quan ets un ‘pipiolillo’ no fas aquestes coses, però a mesura que vas tenint experiència, sí. Sempre he fet una mica la preparació prepartit. Que el jugador vegi que tu estàs present, que ets proper... 

T’ha pogut influir la teva formació com a mestre? 

Sí, jo crec que això és inevitable. De fet, com a anècdota, et diré que jo tenia un amic que venia a arbitrar amb mi. Tots dos ens valoràvem molt bé, però ell em deia que no entenia com aguantava que la gent em protestés. Ell era camioner, sempre anava sol; jo tractava cada dia amb adults i nens. La formació es veia, tot i que ell al camp era fantàstic. Està clar que als partits vius situacions que no t’agraden, però l’endemà jo potser la podia aplicar a la classe. 

En aquests 20 anys que fa que arbitres, hi ha més esportivitat o menys? 

A poc a poc, anem pel bon camí, anem avançant, però no es veu gaire. També és veritat que la violència ara es mostra més, perquè la gent la grava fàcilment amb el mòbil. Es fan campanyes per erradicar la violència a l’esport, però s’han de continuar sempre. 

Qui té més culpa?

Mira, jo ja no sé de qui és la culpa. El que sí que sé és que la graderia fa moltíssim. Per una banda és la graderia (amics, família) i per una altra banda, la banqueta. Tenir un bon entrenador fa molt, que sigui bona persona; això influeix molt al jugador. Jo sempre he pensat que els bons entrenadors haurien d’estar amb els petits, per pujar bé des de la base. La graderia també té a veure, perquè pots tenir un partit molt tranquil i que s’espatlli per culpa de la graderia. El que passa és que molts pares encara continuen pensant que el seu fill serà Cristiano o Messi; no s’adonen que el que volen els seus fills és jugar i estar amb els amics. I quantes vegades tenim al camp nens i nenes que juguen al futbol perquè als pares els agrada? És molt trist. Els pares haurien de dedicar-se a ser pares. 

També se senten històries d’entrenadors que conviden a marxar de l’equip a nens perquè no són prou bons. 

Per això jo deia que el problema està a la graderia i a la banqueta. Estem parlant de clubs humils, de poble. Està clar que n’hi haurà alguns que tindran més habilitats que altres, però és un orgull ensenyar-los. Els bons entrenadors també haurien d’estar amb els equips més fluixets. Malauradament, sí que passen aquestes coses, que et conviden a marxar o que no convoquen alguns nens. Però cada vegada hi ha menys clubs que ho fan. 

Ho has passat malament per la pressió a les grades? 

Des de fa molts anys, a la grada ni l’escolto. Estic al camp i m’importen els jugadors i ja està. Sí que és cert que quan ets jovenet, la grada pot pressionar molt. Però amb l’experiència a l’arbitratge jo he guanyat dues coses: les amistats que he fet i el respecte de la gent. 

És més important saber guanyar o saber perdre? 

La competició m’agrada, crec que és una manera de motivar. El que passa és que, igual que s’ha de saber perdre, també s’ha de saber guanyar.